La platja
Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es
començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto
apurava el mate assegut a la tovallola.
Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament,
les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de
migdia.
Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto
li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop.
Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell
mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi
tornava.
Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a
l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien
desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a
Catalunya.
Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li
desagradava.
Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El
pas del tren va omplir l’aire de crits, i va sentir com una esgarrifança li
gelava l’espinada.
Alguna cosa li deia que havia de tornar a la platja. Va travessar
depressa les vies i, en un sospir, va ser a tocar de la sorra.
Ja era negra nit, el cel tot ple d’estrelles, l’aigua era de plata
i la platja era ara plena de gent.
Per tot hi havia fogueres, i la olor de fum es fonia amb la música
i les aromes del coriandre i els tamales.
Ja no bufava l’aire del capvespre. El mar estava en calma. Els
murs de la fortalesa de sorra, assetjada des del migdia, havien aconseguit
resistir l’embat de les ones.
La va trobar ballant damunt la sorra, allà on l’aigua dibuixa les
il·lusions.
A partir d’aquella nit, sempre seria Sant Joan.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada