La Remei

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix.

Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria.

Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre".

En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’arreglaven massa.

Un diumenge de Corpus van anar a missa a la Catedral. Quan hi anaven, es posava un vestit fosc, el collaret de majòriques, les arrecades i la mantellina. Obligava el seu home a posar-se el vestit de tergal i la corbata sèria.

S’havia engreixat massa i les sabates de tacó alt li havien fet més d’una mala passada. Aquells llambordins, amb que algú s’havia entretingut a empedrar els carrers del barri vell, eren molt traïdors. Havia plogut i, si badaves gaire, t’esquitxaven les mitxes ben bé fins a la regatera.

La faixa la mortificava. Un dels gafets s’havia descordat i se li clavava en un dels sacsons del damunt del maluc. Allò era un silici de monja. Feien tard, i aquell diumenge oficiava el cardenal. Havien de córrer o arribarien a misses dites.

Un tacó se li va haver de ficar enmig d’una de les mil escletxes d’aquel maleït empedrat. Amb la regatera xopa, i amb el tacó a la ma, va entrar a missa al compàs de les primeres notes de l’orgue.

La nau ja era plena i van haver d’anar a seure en un escó lateral. Aquell vestit, poc acostumat a tanta panxa, no era ja capaç de ressistir més la pressió d’aquella corpenta. Però el cardenal ja s’hi posava:

-   In nomine Patris, et Filii,  et  Spiritus  Sancti.   Amen.  Introibo ad altare Dei.

I, com si la roba tingués coneixement, va esperar el precís moment en que l’organista acabava el tutto, per trencar aquell silenci amb el so aspre de l’estripada de la falda.

Tota la filera lateral es va girar i van mirar la Remei. La calor era humida com una mala cosa,  i no li oferia ni la mínima compassió. Les gotes de suor li regalimaven per la cara i clatell avall.

La faixa, que amb prou feines era capaç de contenir les carns al seu lloc, ara s’empapava com una baieta. La Remei va aguantar la respiració amb la vaga esperança de mantenir quiets els gafets que encara quedaven.

Havia esmorzat poc, perquè la nit abans havia menjat massa. Una remor profunda li sortia de dins. Un barrip-barrop que anava in crescendo.

-   Gloria Patri,  et Filio, et Spiritui Sancto

Sort en va tenir de l’organista. La gent cantava i la Remei va aprofitar per apretar i alleugerir la pressió.  Va deixar anar una nota prou afinada, un toc de trombó pels darreres, que gairebé semblava provenir del tub més alt de l’orgue.

-   ¡ Coño Reme !

El vibratto havia fet tremolar tot el banc de fusta, i el seu home n’havia sentit les pessigolles.     

-   Benedicat  vos  omnipotens Deus, Pater,  et  Filius,  et    Spiritus Sanctus.  Amen.    

Van sortir els primers i depressa. Aquell dia van agafar un taxi.