El metro

Havia de ploure. Ho sabia del cert perquè li tornava a fer mal aquella part del cos que, tot just feia un any, no sabia ni que existia.
El metro era ple de gom a gom i amb prou feines podia aguantar-se dret. S’havia apuntalat entre l’esquena ampla d’un caribeny i el que semblaven els darreres d’algú a qui no gosava mirar per no haver de girar-se.
-          Pròxima estació: Sagrera
El puntal del davant es movia, i tota aquella massa humana que omplia el vagó semblava anar al compàs.
Com un magma, una riuda de gent va sortir en obrir-se la porta. Empès, i sense poder-ho evitar, es va trobar a l’andana davant les mirades de tota la gent que empenyia per entrar al vagó.
-          Dispensi, perdó...
Va haver de fer cua per tornar a entrar. Ara era més ple, i semblava impossible. Els peus, que amb prou feines li arribaven a terra, el mortificaven amb una cremor bategant.
La dona que ara tenia al seu davant s’havia posat massa colònia. Aquella olor empalagosa es barrejava amb la fortor d’humanitat que omplia el poc aire que quedava en aquell vagó.
-          Pròxima estació. Fabra i Puig
O baixava ara o li’n passava una de grossa.
-          Què baixa?
La mirada de la rossa era més sincera que el color del seu pentinat. Aquella dona ni baixava ni el deixaria arribar a la porta.
Va haver d’obrir-se pas entre aquella espessa pila de carn. Dues parades més i ja seria a tocar de la sortida. Havia perdut la vergonya, una sabata i tres botons de la camisa.
A l’andana l’esperava una bateria d’inspectores del metro armades amb taladradores de bitllets. Estava perdut. On era el bitllet? Després del frec a frec en el que havia aconseguit superar una rossa oxigenada, un caribeny que semblava un armari i qui sap quants sabatots esportius i pudents, potser li hauria caigut.
Regirant-se el que en quedava dels camals dels pantalons va sentir vagament el tacte d’un cartonet. Estava salvat!
Però les inspectores van aturar una noia mulata al seu davant i a ell el van ignorar de la forma més indolent.
En aquell precís moment va arribar l’altre metro a l’altre costat de l’andana, i el va agafar de tornada.
Una parella de músics s’alternaven fent sonar, ell un vell acordió i ella una pandereta de plàstic.  Aquell vagó era un luxe, comparat  amb la sauna d’anada. Fins i tot va poder seure.
I aixarrencat, damunt la grisor dels seients reservats per a coixos i prenyades, va exhalar un sospir d’alleujament i victòria, mentre mostrava, pel parrac de l’entrecuix, el color llampant dels calçotets.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Remei

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix. Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria. Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre". En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’a...
Més informació

La Mariona

La Mariona sempre va ser una noia de bona família. A casa eren moltes germanes, gent de missa. Em sembla que una va ser mestra. El noi era més baliga-balaga, però molt bon noi, potser el millor de tots. Feia d’artista. Recordo que tenien un piano antic, d’aquells de paret, que tocava una tieta seva que n’havia ensenyat. Aquells dits de sarment ranquejaven damunt la grogor de les tecles.  Evitava fer-se forta en les notes que desafinaven. Però déu n’hi do com se’n sortia prou i encara. La tieta ensenyava piano a les nenes. La Mariona va tenir entrebancs de joveneta, quan la van agafar en aquell pis de comunistes, pobreta. Va estar a la presó i tot, i va haver de marxar a fora. Sempre va ser d’esquerres. El seu marit era molt de la ceba. Una família de gent important, de junta d’entitat, no pas gent de pila. Algun fins i tot havia arribat ben amunt a la política. La Mariona parlava poc, sovint escoltava i somreia. Els seus ulls sí que parlaven, però mai no entenies ben bé ...
Més informació

La platja

Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola. Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia. Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop. Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava. Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya. Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava. Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tre...
Més informació