El premi

Les cinc tocades i encara no havia pogut dormir. A ell aquestes coses sempre li havien relliscat, però l’edat és traïdora. Potser sí que li havia afectat allò del premi. Rebre honors li semblava una rucada. Ara els donaven com a xurros, i sovint a la gent de la crosta. Però la seva filla l’havia convençut:
- Papa, tú sí que ho mereixes.
I coses d’aquestes.
Només podien anar sis convidats. A la sala no s’hi cabria de tanta gent com hi hauria.
Havia de dormir com fos, si no no ho podria suportar. Amb la finestra oberta entraven mosquits. Va sentir-ne un per l’orella bona, i semblava tenir males intencions. Feia calor.
-          No aguantaré la corbata. Potser aniré amb mànigues de camisa, què coi! La noia no em deixarà...
Les sis, i tota la nit en vetlla! La son va arribar amb la fresca de la matinada.
La sala era immensa i plena de gent. Tothom anava endiumenjat i semblava una boda. Dues grans aranyes de cristall penjaven de dalt del sostre altíssim. La catifa era prou ampla per a entrar de tres en tres, i ell es veia minúscul. El vestit gairebé l’estrenava, de tant poc com se l’havia posat.
El van posar davant, amb els altres guardonats. Ell no s’hi veia enmig de tantes cares que havia vist per la tele. Com havia de posar les mans? Estirades al llarg dels pantalons, o bé creuades al davant?
Mentre anava provant la postura més adequada va notar una obertura al davant i a sota. La cremallera era oberta. Havia creuat tota la sala damunt la gran catifa i davant de tothom amb la bragueta oberta!
Tot d’una es va veure voltat de periodistes i els flaixos de les càmeres el van enlluernar. Ell es volia fondre.
El neguit i aquella llum calenta que entrava per la finestra el van despertar. Amb penes i treballs es va alçar del llit amb un convenciment:

-          No hi penso anar, nena!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Remei

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix. Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria. Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre". En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’a...
Més informació

La Mariona

La Mariona sempre va ser una noia de bona família. A casa eren moltes germanes, gent de missa. Em sembla que una va ser mestra. El noi era més baliga-balaga, però molt bon noi, potser el millor de tots. Feia d’artista. Recordo que tenien un piano antic, d’aquells de paret, que tocava una tieta seva que n’havia ensenyat. Aquells dits de sarment ranquejaven damunt la grogor de les tecles.  Evitava fer-se forta en les notes que desafinaven. Però déu n’hi do com se’n sortia prou i encara. La tieta ensenyava piano a les nenes. La Mariona va tenir entrebancs de joveneta, quan la van agafar en aquell pis de comunistes, pobreta. Va estar a la presó i tot, i va haver de marxar a fora. Sempre va ser d’esquerres. El seu marit era molt de la ceba. Una família de gent important, de junta d’entitat, no pas gent de pila. Algun fins i tot havia arribat ben amunt a la política. La Mariona parlava poc, sovint escoltava i somreia. Els seus ulls sí que parlaven, però mai no entenies ben bé ...
Més informació

La platja

Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola. Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia. Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop. Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava. Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya. Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava. Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tre...
Més informació