La candidata

Havien baixat molt en les enquestes. Tothom deia que es fotrien una bona patacada. Fins i tot la Júlia, que no era pas bona en això dels auguris, li ho havia dit amb aquella severitat categòrica de la que només en són capaços els vidents.

-          La culpa és dels socis de govern. De ben segur que si no haguéssim hagut de pactar, ara no hauriem de fer front a tanta boira.

Li molestava la incertesa de les urnes. Haver de passar cada quatre anys per l’adreçador del sufragi universal, era un exercici d’humilitat al qual no s’acabava d’acostumar.

I a més a ella li havia tocat anar més enllà del número  trenta a les llistes, i no sabia si aquesta vegada sortiria o no.

No patia pel sou de diputada. Tampoc patia pel teletac de les autopistes, ni per les dietes, ni per res d’això. Segur que el partit li trobaria alguna cosa.

L’amoinava passar del càrrec a la Conselleria a la seva nova posició de ciutadana i prou. L’enrabiava que guanyessin els altres. Com li fotia haver de contemplar, impotent, com es malbaratava tota la feina que, amb prou feines, havien començat. Si anaven mal dades, tota l’obra de govern cauria com si es tractés d’un castell de cartes.

Com era possible que la gent no se n’adonés. Que no veiessin com n’eren de nefastos aquells res-amb-sense estirats, que la única cosa que farien en entrar al govern seria aprofitar-se’n.

Ella que s’havia escarrassat a fer quadrar els números, malgrat aquella caterba de funcionaris de carrera. Ella que havia practicat una política de proximitat Ella que havia parlat amb la gent a tort i a dret. Ella que havia trepitjat el territori. Ella que tot ho implementava amb assertivitat!

Com podia ser que aquelles maleïdes enquestes els fossin tan dolentes. Potser no s’havien explicat prou bé? Potser els havia fallat la comunicació, o el marquèting?

Hauria d’haver estat més proactiva i alternar l’eficàcia amb l’eficiència. Potser hauria calgut fer un nou pla estratègic, un pla sectorial o agilitar més els convenis i els consorcis. Qui sap, potser l’eix vertebrador, que amb tant d’esforç havien aconseguit de bastir, es trencaria sense que a ningú no li importés. Potser no havien aconseguit posar en pràctica un programa prou exitós per a la cohesió social i ara la societat els passava factura.

Ara li venia al cap que ja no hauria de conformar factures ni procedir a la incoació de l’obertura d’expedients. Ja no li caldria renovar els acords, ni redefinir la política de subvencions. Ja no hauria d’escoltar les intervencions dels ponents defensant les esmenes, ni els torns oberts de paraules de les comissions de participació ciutadana. Ja no hauria d’anar a les ràdios ni fer declaracions a la premsa, ni llegir aquelles odioses tergiversacions d’allò que ella mai no hauria dit.

Va tenir, per un moment, un sentiment d’emoció que li va alleugir el neguit. Però li va passar tot d’una en veure la imatge del candidat de l’oposició en un cartell enganxat en una tanca de propaganda electoral. Una brigada de neteja l’havia convertit en poca cosa més que una cartolina que anava fent figa, i ara el somriure del polític semblava de paper mullat.

Va mirar de fit a fit aquella imatge decrèpita. Va agafar una glopada d’aire i va suspirar amb desgana.

-          Coi de sufragi!