La Mariona

La Mariona sempre va ser una noia de bona família.
A casa eren moltes germanes, gent de missa. Em sembla que una va ser mestra. El noi era més baliga-balaga, però molt bon noi, potser el millor de tots. Feia d’artista.
Recordo que tenien un piano antic, d’aquells de paret, que tocava una tieta seva que n’havia ensenyat. Aquells dits de sarment ranquejaven damunt la grogor de les tecles.  Evitava fer-se forta en les notes que desafinaven. Però déu n’hi do com se’n sortia prou i encara. La tieta ensenyava piano a les nenes.
La Mariona va tenir entrebancs de joveneta, quan la van agafar en aquell pis de comunistes, pobreta. Va estar a la presó i tot, i va haver de marxar a fora. Sempre va ser d’esquerres.
El seu marit era molt de la ceba. Una família de gent important, de junta d’entitat, no pas gent de pila. Algun fins i tot havia arribat ben amunt a la política.
La Mariona parlava poc, sovint escoltava i somreia. Els seus ulls sí que parlaven, però mai no entenies ben bé què volien dir.
Mai no vam saber de bo de bo quina feina feia. Deiem que devia ser important, perquè tothom en parlava.
Els havia d’anar prou bé, perquè la brillaven. Es van vendre els dos pisos i se’n van anar a viure en una torre amb jardí a la part alta. Es veu que a ella li anava bé per escriure.
Ara que hi caic, potser sí que escrivia. Encara que mai no li vam llegir res.
Van tenir dues nenes. Eren clavades a la iaia: els ulls d’ametlla, que no els cabien a la cara, i unes pestanyes llargues, molt boniques.
Van anar a una bona escola, en això no miraven prim, i a totes dues els van anar bé els estudis.
Quan es va casar la gran hi va haver molt d’enrenou. Es veu que el seu xicot no feia prou per ella. La nena havia acabat Biologia i el noi només tenia la Formació Professional. Això a la Mariona no li feia cap gràcia i sempre la va neguitejar.
S’havien conegut en un concert de rock. Ell vivia a l’Hospitalet i era cosí d’una amiga de l’institut amb la que la nena sempre quedava.
La Mariona va tenir un bon disgust quan els consogres es van entestar a fer un casament amb convit i tot. Ella que s’havia casat pel civil, en texans i amb un pa amb tomàquet i prou.
La Mariona no hi va anar pas al convit. Encara tenia dignitat, ideals, principis. Ella tenia consciència de classe.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Remei

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix. Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria. Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre". En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’a...
Més informació

La platja

Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola. Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia. Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop. Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava. Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya. Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava. Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tre...
Més informació