La tele

S’havia preparat un entrepà de salsitxes del pais amb pa amb tomàquet. Avui no tenia esma de fer el sopar. No podia amb la seva ànima. Havia estat tot el dia dreta, només havia pogut seure mitja hora per dinar i prou.
Amb el plat en una ma i una llauna de cervesa en l’altra, es va deixar caure damunt la butaca. S’adonà que havia oblidat agafar el comandament de la tele. Va fer un glop i va intentar aixecar-se. En un primer moment els genolls  se li van rebelar,  com si vulguéssin dir: ja n’hi ha prou per avui!
Agafant-se amb les mans a banda i banda del seient, va aconseguir alçar aquell cos masegat. Un genoll li va petar, amb un “clec” que tenia tota la pinta d’un renec. La fiblada li va arribar, pel darrera, fins al capdamunt de la cama.
-          Coi de ciàtica.
A la tele no feien res de bo. Tornaven a posar un serial que no l’acabava d’entusiasmar, però que l’havia enganxat feia temps. Una metgessa malractada pel seu ex-marit, navegava en un mar de dubtes per si triava els favors d’un veterinari o l’estabilitat d’un advocat madur.
Va anar canviant de canal. En aquest hi sortia una vella xaruga que se les sabia totes a l’hora de descobrir criminals. En altres, hi havia una dona que tirava les cartes,  una exhibició de monstres de fira, un presentador que no deixava parlar ningú, una vella glòria que havia fet de flamenca en les pel·lícules del temps d’en Franco, i una tertúlia entre un polític que negava ser racista, un mascle enclenxinat i una vedet retirada. Després feien futbol.
Com que res no li feia el pes, va decidir apagar el televisor. Però el comandament no li responia. Aquella caixa de plàstic amb botons feia el que li donava la gana. Ara posava la bruixa de les cartes, ara la iaia detectiu, després la metgessa cagadubtes.
La llumeta vermella no parava de fer pampallugues, i va arribar un moment que la tele va embogir. El presentador xerraire ara tirava les cartes, la flamenca es barallava amb el mascle racista i el polític, vestit de cupletista, entonava les primeres estrofes d’un pasdoble torero. A les altres cadenes ja havien començat el futbol, i perdia el Barça.
Amb determinació, va etzibar un fort cop de puny a l’aparell. La imatge es va fondre en un color indeterminat entre el negre i el gris ala de mosca. Es va fer el silenci.
Amb els ulls tancats,  va mossegar l’entrepà de salsitxes i va alçar el puny amb el que apretava la llauna de cervesa.

-          Coi de tele!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Remei

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix. Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria. Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre". En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’a...
Més informació

La Mariona

La Mariona sempre va ser una noia de bona família. A casa eren moltes germanes, gent de missa. Em sembla que una va ser mestra. El noi era més baliga-balaga, però molt bon noi, potser el millor de tots. Feia d’artista. Recordo que tenien un piano antic, d’aquells de paret, que tocava una tieta seva que n’havia ensenyat. Aquells dits de sarment ranquejaven damunt la grogor de les tecles.  Evitava fer-se forta en les notes que desafinaven. Però déu n’hi do com se’n sortia prou i encara. La tieta ensenyava piano a les nenes. La Mariona va tenir entrebancs de joveneta, quan la van agafar en aquell pis de comunistes, pobreta. Va estar a la presó i tot, i va haver de marxar a fora. Sempre va ser d’esquerres. El seu marit era molt de la ceba. Una família de gent important, de junta d’entitat, no pas gent de pila. Algun fins i tot havia arribat ben amunt a la política. La Mariona parlava poc, sovint escoltava i somreia. Els seus ulls sí que parlaven, però mai no entenies ben bé ...
Més informació

La platja

Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola. Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia. Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop. Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava. Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya. Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava. Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tre...
Més informació