Contes càustics

    Un conte de Nadal Josep Fornés Garcia   Feia tard. Havia quedat a quarts de deu a casa d'en Joan i la Maria i ja no hi arribava. Oh, i encara havia de trobar alguna cosa simpàtica per a l'amic invisible. De fet era per a fer cagar el Tió, però es veu que feia més elegant dir-ho així quan la festa no era per a la canalla. Tot va ser entrar a la botiga de la cantonada, que ja va veure un munt d'objectes inútils d'allò més adients per al regal. Enmig d'una pila de serrells de purpurina i Pares Noel de balcó, va triar una diadema de banyes de cérvol amb estrelletes daurades. Aquella nit la Maria havia convidat a casa una nova amistat que havia conegut en un curs d'Història de l'Art. La Maria l'havia posat en guàrdia per la seva actitud misàndrica. Vivia amb un gat castrat amb símptomes més que evidents de toxoplasmosi, i ell, que era al·lèrgic als gats, havia tingut la precaució de prendre's aquell antistamínic que no el deixava gaire ...

S’havia preparat un entrepà de salsitxes del pais amb pa amb tomàquet. Avui no tenia esma de fer el sopar. No podia amb la seva ànima. Havia estat tot el dia dreta, només havia pogut seure mitja hora per dinar i prou. Amb el plat en una ma i una llauna de cervesa en l’altra, es va deixar caure damunt la butaca. S’adonà que havia oblidat agafar el comandament de la tele. Va fer un glop i va intentar aixecar-se. En un primer moment els genolls  se li van rebelar,  com si vulguéssin dir: ja n’hi ha prou per avui! Agafant-se amb les mans a banda i banda del seient, va aconseguir alçar aquell cos masegat. Un genoll li va petar, amb un “clec” que tenia tota la pinta d’un renec. La fiblada li va arribar, pel darrera, fins al capdamunt de la cama. -           Coi de ciàtica. A la tele no feien res de bo. Tornaven a posar un serial que no l’acabava d’entusiasmar, però que l’havia enganxat feia temps. Una metgessa malractada pel seu ...

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix. Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria. Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre". En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’a...

Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola. Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia. Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop. Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava. Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya. Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava. Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tre...

La Mariona sempre va ser una noia de bona família. A casa eren moltes germanes, gent de missa. Em sembla que una va ser mestra. El noi era més baliga-balaga, però molt bon noi, potser el millor de tots. Feia d’artista. Recordo que tenien un piano antic, d’aquells de paret, que tocava una tieta seva que n’havia ensenyat. Aquells dits de sarment ranquejaven damunt la grogor de les tecles.  Evitava fer-se forta en les notes que desafinaven. Però déu n’hi do com se’n sortia prou i encara. La tieta ensenyava piano a les nenes. La Mariona va tenir entrebancs de joveneta, quan la van agafar en aquell pis de comunistes, pobreta. Va estar a la presó i tot, i va haver de marxar a fora. Sempre va ser d’esquerres. El seu marit era molt de la ceba. Una família de gent important, de junta d’entitat, no pas gent de pila. Algun fins i tot havia arribat ben amunt a la política. La Mariona parlava poc, sovint escoltava i somreia. Els seus ulls sí que parlaven, però mai no entenies ben bé ...

Havien canviat l’hora i es feia fosc aviat. Allò el treia de polleguera. No entenia com tothom podia acceptar, com si fos la cosa més normal del món, que a les tres fóssin les dues. -           Ens tracten com les gallines! Li emprenyava que acabés tan aviat el dia. Tot era plegar de la feina, i anar a comprar quatre coses pel sopar, que ja era negra nit. Li agradava sentir que, fora del treball, encara hi havia vida per viure. S’havia acostumat a passejar per la carretera i anar a veure la posta de sol. La tardor tot just acabava de començar i el cel oferia tants colors com ell era capaç d’imaginar. El violeta dels núvols es retallava en una llum immensa que s’apagava, a poc a poc, i  matisava les tonalitats del porpra, del turquesa, del taronja... Agafava el camí de les carenes, el més vell dels camins del terme, perquè passava per dalt de les vinyes i li oferia la millor de les mirandes. Aquell capvespre havia de durar ben ...